Esmorzem
abans de sortir i de nou tenim a la nostra disposició
els guies que ens acompanyen fins la sortida de la ciutat.
Allà ens acomiadem, agraïnt tot el que han
fet per nosaltres.
Si ahir tot eren flors i violes, amb un itinerari curt
i sense asfalt, avui, per compensar és llarg
(caminem matí i tarda) i, horror, hem d’anar
a Tarragona per autovia, a peu naturalment. Amb precaució
i carregats de paciència anem caminant al costat
de cotxes, camions i autobusos. Ens estalviem un tros
d’autovia anant per la carretera de l’aeroport,
molt més tranquil.la. El sol, pietós,
està entereninyat per no castigar més
el soferts marxaires.
En una àrea comercial fem una parada per esmorzar,
servit pel nostre eficient equip d’intendència:
ja estem a les envistes de Tarragona, però encara
ens falta arribar-hi i per això hem de creuar
els quatre carrils de l’autovia jugant-nos el
físic i pujant després per un terraplé.
Com ho fem per una bona causa, per la Pau, no ens passa
res. Això sí que és esport d’aventura
de veritat!
Ja a la ciutat, en una fusteria, demanem un tauló
per fer servir com a taula quan recollim signtures i
dues dues fustes per aguantar la pancarta; com no ens
cobren res els paguem cantant-los el himne de la Marxa.
Anem per tota la rambla amb la pancarta desplegada i
al final, abans del Balcó del Meditarrani (on
no hi ha ombres perquè degut a la construcció
d’un parking els arbres són petits) muntem
la paradeta habitual. Dinem fent acte de servei, és
a dir aquí mateix, al bell mig de la rambla,
gazpatxo i pizzes i patates fregifes.
A la tarda contiuem la caminada: baixem fins les platges
de l’Arrabassada i la platja Llarga, que com diu
el seu nom és llarga, molt llarga. Com anar per
la sorra és molt pesat: més d’un
i una ens descalcem i caminem per l’aigua, mentre
les onades ens acaronen els peus. Despleguem la pancarta,
que portem paral.lela a la línia de costa i caminem
entre turistes que ens miren amb una certa indiferència,
mentre prenen el sol.
Més endavant el camí passa per boscos
que arriben ran d’aigua, en zona de gran bellesa;
arribem a una platja nudista i ens hi banyem, amb vestit
de bany o sense, cada u com es troba més còmode.
Passem pel costat del castell de Tamariu, creuem la
platja del mateix nom i ja de tarda avançada
arribem al poble on es venen a rebre amb música
de flabiols i tamborils, acompanyant-nos a la plaça
dels Vents on ja hi ha instal.lada la taula de recollida
de firmes. Es fan els actes protocolaris i després
ens acompanyen a Altafulla, on farem nit. Això
vol dir caminar encara una bona estona, de negre nit,
i tots anem prou cansants.
A la piscina municipal ens dutxem i sopem. Les dutxes
són a l’aire lliure, sense aigua calenta
i en plena foscor de la nit, la qual cosa m’obliga
a agafar la llanterna per trobar el pal d’on surten
les dutxes. Això de dutxar-me a la llum de la
llanterna, no cal dir, no ho havia fet mai encara.
El sopar, al costat de la piscina a l’aire lliure,
és abundant i cal destacar les sardines a la
planxa que tots trobem excel.lents.
Dormim en una sala de teatre, i em sembla que per a
tothom és una nova experiència el fet
de dormir a la platea per terra amb sac, perquè
dormir-hi a la butaca quan l’obra que es representa
és aborrida més d’un i una segur
ho hem fet.
Núria
Casals Gil |
